diumenge, 5 d’octubre del 2008

tu n'ets la culpable..

Tu, i numés tu ets la culpable. Ets culpable de tot, una altre vegada tu. Per més que i buscu, no hi trobu cap altre mena de raó, ets tu.
Ets la culpable del meu estupit somriure a totes hores, d’aquella petita esperança que veig per la finestra de bon matí, del so de les ones xocant contra les roques quan marxo a dormir, de la brisa de vent que acaricia les meves galtes quan t’espero a la porta de casa teva, de tot això n’ets culpable. De les paraules sense sentit que se m’escapen al recordar-te, de les mirades perdudes en llocs que he estat amb tu, dels núvols que anuncien el bon temps, tu en tens tota la culpa. Del temps que s’atura al veure’t, de tot el que passa per la meva ment, de les paraules que avui no dic, de la sensació de tornar a nèixer, tu ets culpable de tot això. I per una vegada, no m’importa ser una víctima, culpable. Perquè ni que sigui una víctima inofensiva, m’encanta.
Vull continuar per molts anys més, sent la teva valuosa víctima.
No em fa falta demanar ser lliure, culpable, perquè amb tu, ja ho sóc. Només nesesitu una mica de amor per aquí, i uns somriures per allà per sobireviure, i ets capaç de donar-me’ls cada dia, en cada moment amb tu.
Ets culpable de que no em vulgui separar de tu, ets culpable de que avui sigui aquí escribin això..
Com a víctima, he après a estimar-te, a somriure davant els problemes, i a confiar amb tu.
Tu ets la culpable de que hagi après realment el significat de lluitar. Tu m’has ensenyat a lluitar per tot. Lluitar per fer realitat els somnis, lluitar per la felicitat, lluitar pel que més vull, lluitar per sobreviure, lluitar per respecte, lluitar per algú, i d’alguna manera,
lluitar per no perdre la nostra amistat.
Avui, et vull agrair per ser culpable de tot això, per ser la culpable d’aquesta amistat.
Avui les coses canvien, seré jo la culpable de que passis un dia extraordinari i únic.
Sére jo la que disfrutarà amb tu el dia, i de regalar-te 17 somriures, per cada any de vida que has viscut.
Avui, jo seré culpable de tot, i tu no ho podras evitar.
Avui, sóc jo la culpable d’estimar-te.

2 comentaris:

un somriure de regal.. ha dit...

això va per tuuuu;
se que n'he fet de millors, però bé.. ni que sigui una mica, t'agrada! :)

Xeix de Xènia ha dit...

a qui li agradarà?