dimarts, 30 de setembre del 2008

De uns microfons, a uns queixals..

Si, jo era una noia normal. Vivia a Cardona, un poble preciós, i jo me'n sentia orgullosa. Tot i així, m' agradava bastan anar a berga, per les raons que sigui, i el que més m'agradava és anar-li refregan a la intrusa.
Jo sempre era feliç, fins que un dia vaig haver-li de comunicar a la intrusa, una notícia no gaire agradable!
M'havien de treure els queixals del seny! Si, la intrusa va dir tranquilament que no feia res, que a ella li havien tret 4 queixals, la questió es que a mi m'havien de fer cirurgia i nosé que més!
Tota la feicitat s'havia acabat, fins que va apareixer un tal ausias, un intrus, que em va dir: " Hola anna merino!" Resultava que ell tampoc tenia queixals del seny, i li havienfet coses no agradables, com m'havien de fer a mi. Ell estava molt tranquil, de la seva boca li surtien paraules, com "no passa res, no fa mal,..." però jo no les tenia totes, però nosé si van ser els microfons, les rialles que em van fer fer els dos, que d'alguna manera em vaig tranquilitzar.
Va arribar el dia, però com que no havia fet bondat durant festa major, i estava malalta.. no me'ls van poder treure, aixi qe quan vaig trobar a la meva estimada intrusa, radian de felicitat li vaig dir que encara tenia queixals! :D
Ara si, ja puc explicar que no tinc queixals.
Ahir mateix me'ls van treure. A l'hora del pati, la intrusa es va despedir d'ells, ab dos petons.. però bé, fins aquí la cosa anava bé. Dinar dues hores abans, pendre't l'anitibioitic,..
A les 3.30 ja era dins d'una mena de quiròfen extrany,.. em van tombar allà.. i mentre deia hola, ja em clavaven 4 xeringues d'anastesia.. aiii qin mal! :S
però bé, a partir d'aquí ja no em vaig enterar de res, numés anava sentin parlar als dos doctors, sobre la seva vida al cap de setmana, sisi tipu hospital central.
Al acabar, em van mirar la pressió, i em van deixar anar.
Tot havia anat bé, fins que vaig arribar a casa. No parava de surtir sang de un tal forat on en teoria mi havien posat punts.. i sagnar sangnar..
Va arribar l'hora de pendre'm l'antiflamatori, però bé, millor no explico com va anar.. simplement recomano que no bebeu aigua mentre tingueu la boca adurmida, perque despres haureu de netejar l terra.. ¬¬
Cap al vespre la sang parava, però els punts feien mal..:S
Tot això, li vaig anar comuican a la intrusa, i vaig pensar, mai més li faras cas a l'ausias, perque això si que fa mal!
Araaa, és el matí, la intrusa està al insti, i jo sóc aquí casa.. jeje, però bé, ja estic millor, aixi que problablament a la tarda ens veurem.

Aquí us deixu una historieta basada en fets reals,...

dissabte, 27 de setembre del 2008

i qué es realmente la felicidad?



Algunas cosas a las que estamos acostumbrados a creer que nos hacen felices, lo unico que hacen es destruirnos más y hacer que nos equivoquemos hasta el punto de converncernos que vamos a ser felices con algo que realmente no nosgusta.Por qué no simplemente seguimos con lo que realmente creemos y sentimos y nos dejamos de preocupar si los demás aceptarán esta forma de pensar o ser? Tal vez si todos aceptaramos a todos tal y como son podriamos vivir en paz , pero para eso hay que empezar por aceptarnos a nosotros mismos . Respetandonos y respetando a las demás personas para que nos respeten también. Lamentablemente la sociedad no está respetando esto .. y por comercio o consumismo .. nos está haciendo creer que debemos ser de una forma determinada normalmente casi imposible de alcanzar . Es triste creer ser feliz y darnos cuenta de que realmente no lo somos porque estamos tratando de alcanzar algo que a nosotros realmente no nos hace felices...

divendres, 26 de setembre del 2008

Nostalgia..



Es... extraño.
Muy raro.
Imagina...
Estás sola, rodeada de gente en algún lugar. Y escuchas una voz. Una voz que dibuja la melodía de aquella canción que, sin saber cómo ni por qué, te sabes de memoria. Parece que hace siglos, aún cuando no habías nacido, te sabías esa canción de memoria. Y le acompañas. Tu voz acompaña a esa voz que canta, dibujáis melodías, pentagramas, notas musicales. Cierras los ojos. Entonces te ves. Sí, te ves a ti, reflejada, con tan sólo cinco años cantando esa misma canción, una y otra vez, bailando en casa, con aquel vestidito blanco el día de tu cumpleaños. Te sumerges, ahora eres tú, tú niñez, tus sonrisas, tus carcajadas, tus vueltas con zapatitos de charol y tu mirada llena de alegría, sin dejar de cantar. Aún con los ojos cerrados... sonríes. Te sientes tan bien... no te importaría quedarte ahí durante horas, días, meses.. Pero al abrir los ojos vuelves a la realidad. La calle, la noche, los coches, las horas, el angustioso verano. Y la sonrisa se esfuma.. Aún sigues escuchando la voz, que resulta ser de tu amiga, que está enfrente de ti cantando la misma canción que fue la banda sonora de tu infancia.



Nostalgia..