un dia rutinari..

Tinc els ulls enganxats, em costen molt d’obrir-los… per fi, he pogut. Miro la hora, encara és fosc, són les 5.59.. aix que bé, encara hem queda una horeta per dormir..
Son les 7.35, me adormit, la horeta aquesta s’ha convertit en mitja més.. m’aixeco del llit rapidíssim, i em poso el primer que trobo per la cadira del costat, no sé ni que és, no puc obrir els ulls de la son que tinc. Vaig cap al lavabo, em rento la cara, m’assento a la tassa del vàter, i mi passo hores encantada sense fer re, i sense pensar en res, quan torno en aquest món, ja són les 7.43, tinc 3 minuts abans de que marxin les nenes. Agafo alguna cosa per menjar, i la motxilla. Surto de casa, durant l trajecte ascensor i l’entrada on quedem, tinc temps de menjar-me una magdalena. Ara toca, pujar pujadetes inacabables, que no són gens d’agradables pujar-les a les 8 del matí.
Primera classe, socials.. un son i un somni per aquí, entre batalletes, i reis. Són les 9, toca l primer timbre, un cop he arribat al final del passadís, em trobo a la noia vestida de negre, que sobtadament, veig que porta pantalons texans, quan feia 4 anys que no en portava.. una xerradeta de 1 minut, un parell de somriures, i me’n vaig al pis de baix. Em retrobo amb companys de batxillerat, i entro a l’aula d’informàtica. “Bonjour”, sento a dir a la professora que no para quieta.. parla i corre amunt i avall, mentre els altres fem de les nostres als ordinadors. Buff.. i pensar que encara hem queda una altre hora d’informàtica, això sí, amb més feina. Un canvi de classe llarguet, que dona temps de pujar a dalt, descuidar-te el llibre, tornar a pujar.. i una classe d’aquelles que només som 5 persones, un a cada ordinador, en fila, mentre nosaltres fem una sèrie d’exercicis impossibles de fer, hi ha la classe de primer d’ESO, també als ordinadors, escrivint contes. Les 11, l’hora tan desitjada durant l curs, la mitja horeta de pati. Baixem a baix, una xerradeta, i cap a la saleta que fa una mica de fred. Uns intrusos, em fiquen cadires al damunt, i al gent diu que semblo un cargol! Aii.. no he rigut ni res, la llàstima es que el cap d’estudis ens a tancat la sala per culpa d’això, i ens fa passar fred al carrer. Entre un entrepà, i el tallat, toca l timbre.. Pujant les escales tothom es fa la mateixa pregunta.. què et toca ara? A mi em toca català.. aprofitant que la professora és la tutora, i que plantegem l viatge de final de curs, fem una mica de tutoria, que acaba amb un parell de bronques. Va, que només queda una hora! Anglès, aii, amb el que a mi m’agrada l’anglès,.. però m’avorreix. L’hora eterna, jugant a jocs estúpids, que només i juguen certes persones.. horror. Per sort, son ja la 1.30, i marxem cap a casa. Un quart d’hora de camí, i ja sóc a casa. Engego l’ordinador, i sense donar-me temps de fer res, vaig a dinar. Ai, que bé! Uns macarrons buníssims per fer passar la gana! Quan em dono compte ja son les 3. Miru el cel, i es ben clar. Tota la setmana plovent, i ara que toca gimnàstica fa sol.. quina ràbia! Les 3.30, l’hora desitjada per tots, menys per a mi. Odiu la gimnàstica, sé que és estrany, però es així. El professor, continua am les seves tonteries, i a les noies ens fa jugar a futbol. Bé, no em puc queixar, avui encara la classe a sigut força divertida. Ens canviem, cantem una miqueta, i pugem cap a dalt. Ara si que estem tots ben fotuts, toca castellà. Millor no opino lo llarga que se m’ha fet aquesta hora.. buff.. Les 5.30, ja estem per avui! Per fii! Ara, una estoneta fent feina per el viatge, entre botiga i botiga molts riures! Cap a les 7 arribo a casa, amb mitja horeta ja he fet els deures de mates.. i re de estudiar, directe al ordinador. Una combinació de fotolog, msn, blog, flickr i facebook, lo suficient per distreure’m una estona. La mare ja em cirda per parar taula, sempre ho he de fer jo, la meva germana no es capaç de moure ni un dit ee.. és trist. Un sopar lleuger, mentre miro el cor de la ciutat que tinc grabat. Una estona més de ordinador, i a fer una trucadeta. Hores parlant per telefon, i cap al llit. Trigu una estona a agafar el son, i mentrestant recordo tots els moments viscuts en aquest dia, i es que son tans dijous que són iguals..
Bona nit, i fins demà.

..plora ara i riu després!

Ja fa dies que t’observo i he contat am els de les mans, quantes vegades has rigut, i amb una sola mà, n’he tingut prou. Fa dies que em fixo em tu, et segueixo a totes hores, t’observo de minut a segon, i no sé que guardes aquí dins teu, per el que jo veig, re de bo. De que et serveix tenir por? A riure i a plorar després? A trencar el gel i a recobrir el silenci? Deixa’t anar, i explica el que hagis de dir, no pateixis, aquí estem tots per allò, per el bo i el dolent, plora ara i riu després!

algu que la dignitat se l'ha deixat a casa..

I bé, avui, no sóc capaç d'escriure més de 5 paruales, sense expressar el que sento. No sé definir si és ràbia, impotència o simplement si tinc un dia dolent. Sé que avui ha sigut un dia extrany, normal entre la rutina, però extrany. Avui, no hi havien les típiques cares somrients, no hi havien els colors càlids de tardor, ni les mirades iluminades dels meus amics. Avui tot eren males cares, colors grisos, i mirades tristes, molt tristes, casi com la meva. A classe pensava i pensava, poder no eren els altres que estaven apagats? Poder era jo la que estava realment trista, i veia a tots els altres iguals.. Dit i fet, de fons sentia rialles, rialles de nens. Em vaig sentir impotent, sense força, totom s'ho passava bé, mentre ningú s'adonava de que jo no ho estava. Em sentia realment malament, no podia entendre com els meus millors amics, no s'adonaven de que jo ho veia tot gris, i fosc. Poder ells eren tan feliços, que veien a tots am somriures a la cara? Vaig continuar cunfosa tot el matí, fen-me preguntes estúpides, e inesesaries, que no venien el cas. El que realment em preocupava, no era si els altres s'adonaven compte de que jo estava malament, sinò de que volia saber d'on em sortien aquelles mirades tristes..
Realment, s'havia que el problema venia de una discusió. Problablament d'un malentès. Tot i aixi, no ho acabava de reconeixer. Durant una classe, parlavem de la "dignitat", si era això! Ja ho tenia, simplement la discusió venia de que algú s'havia deixat la seva dignitat a casa, algú que no és capaç de respectar el que un mateix mereix respectar-se. Ja ho tenia, les mirades tristes, els maldecaps, les males cares, TOT venia d'aqui, d'algú que no té dignitat.
D'aquí ve la meva ràbia d'avui..
No fa falta que feu cas de moltes coses d'aquí, simplement, nesesitava expressar-ho d'alguna manera,..
Per la vostra informació, no us penseu que avui el blog no regala somriures, ho continua fent, perquè ni que hagi tingut un dia dolent, d'alguna manera o altre, trec de la meva butxaca somriures per tothom..
A somriure gent!

tu n'ets la culpable..

Tu, i numés tu ets la culpable. Ets culpable de tot, una altre vegada tu. Per més que i buscu, no hi trobu cap altre mena de raó, ets tu.
Ets la culpable del meu estupit somriure a totes hores, d’aquella petita esperança que veig per la finestra de bon matí, del so de les ones xocant contra les roques quan marxo a dormir, de la brisa de vent que acaricia les meves galtes quan t’espero a la porta de casa teva, de tot això n’ets culpable. De les paraules sense sentit que se m’escapen al recordar-te, de les mirades perdudes en llocs que he estat amb tu, dels núvols que anuncien el bon temps, tu en tens tota la culpa. Del temps que s’atura al veure’t, de tot el que passa per la meva ment, de les paraules que avui no dic, de la sensació de tornar a nèixer, tu ets culpable de tot això. I per una vegada, no m’importa ser una víctima, culpable. Perquè ni que sigui una víctima inofensiva, m’encanta.
Vull continuar per molts anys més, sent la teva valuosa víctima.
No em fa falta demanar ser lliure, culpable, perquè amb tu, ja ho sóc. Només nesesitu una mica de amor per aquí, i uns somriures per allà per sobireviure, i ets capaç de donar-me’ls cada dia, en cada moment amb tu.
Ets culpable de que no em vulgui separar de tu, ets culpable de que avui sigui aquí escribin això..
Com a víctima, he après a estimar-te, a somriure davant els problemes, i a confiar amb tu.
Tu ets la culpable de que hagi après realment el significat de lluitar. Tu m’has ensenyat a lluitar per tot. Lluitar per fer realitat els somnis, lluitar per la felicitat, lluitar pel que més vull, lluitar per sobreviure, lluitar per respecte, lluitar per algú, i d’alguna manera, lluitar per no perdre la nostra amistat.
Avui, et vull agrair per ser culpable de tot això, per ser la culpable d’aquesta amistat.
Avui les coses canvien, seré jo la culpable de que passis un dia extraordinari i únic.
Sére jo la que disfrutarà amb tu el dia, i de regalar-te 17 somriures, per cada any de vida que has viscut.
Avui, jo seré culpable de tot, i tu no ho podras evitar.
Avui, sóc jo la culpable d’estimar-te.

De uns microfons, a uns queixals..

Si, jo era una noia normal. Vivia a Cardona, un poble preciós, i jo me'n sentia orgullosa. Tot i així, m' agradava bastan anar a berga, per les raons que sigui, i el que més m'agradava és anar-li refregan a la intrusa.
Jo sempre era feliç, fins que un dia vaig haver-li de comunicar a la intrusa, una notícia no gaire agradable!
M'havien de treure els queixals del seny! Si, la intrusa va dir tranquilament que no feia res, que a ella li havien tret 4 queixals, la questió es que a mi m'havien de fer cirurgia i nosé que més!
Tota la feicitat s'havia acabat, fins que va apareixer un tal ausias, un intrus, que em va dir: " Hola anna merino!" Resultava que ell tampoc tenia queixals del seny, i li havienfet coses no agradables, com m'havien de fer a mi. Ell estava molt tranquil, de la seva boca li surtien paraules, com "no passa res, no fa mal,..." però jo no les tenia totes, però nosé si van ser els microfons, les rialles que em van fer fer els dos, que d'alguna manera em vaig tranquilitzar.
Va arribar el dia, però com que no havia fet bondat durant festa major, i estava malalta.. no me'ls van poder treure, aixi qe quan vaig trobar a la meva estimada intrusa, radian de felicitat li vaig dir que encara tenia queixals! :D
Ara si, ja puc explicar que no tinc queixals.
Ahir mateix me'ls van treure. A l'hora del pati, la intrusa es va despedir d'ells, ab dos petons.. però bé, fins aquí la cosa anava bé. Dinar dues hores abans, pendre't l'anitibioitic,..
A les 3.30 ja era dins d'una mena de quiròfen extrany,.. em van tombar allà.. i mentre deia hola, ja em clavaven 4 xeringues d'anastesia.. aiii qin mal! :S
però bé, a partir d'aquí ja no em vaig enterar de res, numés anava sentin parlar als dos doctors, sobre la seva vida al cap de setmana, sisi tipu hospital central.
Al acabar, em van mirar la pressió, i em van deixar anar.
Tot havia anat bé, fins que vaig arribar a casa. No parava de surtir sang de un tal forat on en teoria mi havien posat punts.. i sagnar sangnar..
Va arribar l'hora de pendre'm l'antiflamatori, però bé, millor no explico com va anar.. simplement recomano que no bebeu aigua mentre tingueu la boca adurmida, perque despres haureu de netejar l terra.. ¬¬
Cap al vespre la sang parava, però els punts feien mal..:S
Tot això, li vaig anar comuican a la intrusa, i vaig pensar, mai més li faras cas a l'ausias, perque això si que fa mal!
Araaa, és el matí, la intrusa està al insti, i jo sóc aquí casa.. jeje, però bé, ja estic millor, aixi que problablament a la tarda ens veurem.

Aquí us deixu una historieta basada en fets reals,...

i qué es realmente la felicidad?

Algunas cosas a las que estamos acostumbrados a creer que nos hacen felices, lo unico que hacen es destruirnos más y hacer que nos equivoquemos hasta el punto de converncernos que vamos a ser felices con algo que realmente no nosgusta.Por qué no simplemente seguimos con lo que realmente creemos y sentimos y nos dejamos de preocupar si los demás aceptarán esta forma de pensar o ser? Tal vez si todos aceptaramos a todos tal y como son podriamos vivir en paz , pero para eso hay que empezar por aceptarnos a nosotros mismos . Respetandonos y respetando a las demás personas para que nos respeten también. Lamentablemente la sociedad no está respetando esto .. y por comercio o consumismo .. nos está haciendo creer que debemos ser de una forma determinada normalmente casi imposible de alcanzar . Es triste creer ser feliz y darnos cuenta de que realmente no lo somos porque estamos tratando de alcanzar algo que a nosotros realmente no nos hace felices...

Nostalgia..

Es... extraño.

Muy raro.

Imagina...

Estás sola, rodeada de gente en algún lugar. Y escuchas una voz. Una voz que dibuja la melodía de aquella canción que, sin saber cómo ni por qué, te sabes de memoria. Parece que hace siglos, aún cuando no habías nacido, te sabías esa canción de memoria. Y le acompañas. Tu voz acompaña a esa voz que canta, dibujáis melodías, pentagramas, notas musicales. Cierras los ojos. Entonces te ves. Sí, te ves a ti, reflejada, con tan sólo cinco años cantando esa misma canción, una y otra vez, bailando en casa, con aquel vestidito blanco el día de tu cumpleaños. Te sumerges, ahora eres tú, tú niñez, tus sonrisas, tus carcajadas, tus vueltas con zapatitos de charol y tu mirada llena de alegría, sin dejar de cantar. Aún con los ojos cerrados... sonríes. Te sientes tan bien... no te importaría quedarte ahí durante horas, días, meses.. Pero al abrir los ojos vuelves a la realidad. La calle, la noche, los coches, las horas, el angustioso verano. Y la sonrisa se esfuma.. Aún sigues escuchando la voz, que resulta ser de tu amiga, que está enfrente de ti cantando la misma canción que fue la banda sonora de tu infancia.

Nostalgia..