..plora ara i riu després!

Ja fa dies que t’observo i he contat am els de les mans, quantes vegades has rigut, i amb una sola mà, n’he tingut prou. Fa dies que em fixo em tu, et segueixo a totes hores, t’observo de minut a segon, i no sé que guardes aquí dins teu, per el que jo veig, re de bo. De que et serveix tenir por? A riure i a plorar després? A trencar el gel i a recobrir el silenci? Deixa’t anar, i explica el que hagis de dir, no pateixis, aquí estem tots per allò, per el bo i el dolent, plora ara i riu després!

algu que la dignitat se l'ha deixat a casa..

I bé, avui, no sóc capaç d'escriure més de 5 paruales, sense expressar el que sento. No sé definir si és ràbia, impotència o simplement si tinc un dia dolent. Sé que avui ha sigut un dia extrany, normal entre la rutina, però extrany. Avui, no hi havien les típiques cares somrients, no hi havien els colors càlids de tardor, ni les mirades iluminades dels meus amics. Avui tot eren males cares, colors grisos, i mirades tristes, molt tristes, casi com la meva. A classe pensava i pensava, poder no eren els altres que estaven apagats? Poder era jo la que estava realment trista, i veia a tots els altres iguals.. Dit i fet, de fons sentia rialles, rialles de nens. Em vaig sentir impotent, sense força, totom s'ho passava bé, mentre ningú s'adonava de que jo no ho estava. Em sentia realment malament, no podia entendre com els meus millors amics, no s'adonaven de que jo ho veia tot gris, i fosc. Poder ells eren tan feliços, que veien a tots am somriures a la cara? Vaig continuar cunfosa tot el matí, fen-me preguntes estúpides, e inesesaries, que no venien el cas. El que realment em preocupava, no era si els altres s'adonaven compte de que jo estava malament, sinò de que volia saber d'on em sortien aquelles mirades tristes..
Realment, s'havia que el problema venia de una discusió. Problablament d'un malentès. Tot i aixi, no ho acabava de reconeixer. Durant una classe, parlavem de la "dignitat", si era això! Ja ho tenia, simplement la discusió venia de que algú s'havia deixat la seva dignitat a casa, algú que no és capaç de respectar el que un mateix mereix respectar-se. Ja ho tenia, les mirades tristes, els maldecaps, les males cares, TOT venia d'aqui, d'algú que no té dignitat.
D'aquí ve la meva ràbia d'avui..
No fa falta que feu cas de moltes coses d'aquí, simplement, nesesitava expressar-ho d'alguna manera,..
Per la vostra informació, no us penseu que avui el blog no regala somriures, ho continua fent, perquè ni que hagi tingut un dia dolent, d'alguna manera o altre, trec de la meva butxaca somriures per tothom..
A somriure gent!

tu n'ets la culpable..

Tu, i numés tu ets la culpable. Ets culpable de tot, una altre vegada tu. Per més que i buscu, no hi trobu cap altre mena de raó, ets tu.
Ets la culpable del meu estupit somriure a totes hores, d’aquella petita esperança que veig per la finestra de bon matí, del so de les ones xocant contra les roques quan marxo a dormir, de la brisa de vent que acaricia les meves galtes quan t’espero a la porta de casa teva, de tot això n’ets culpable. De les paraules sense sentit que se m’escapen al recordar-te, de les mirades perdudes en llocs que he estat amb tu, dels núvols que anuncien el bon temps, tu en tens tota la culpa. Del temps que s’atura al veure’t, de tot el que passa per la meva ment, de les paraules que avui no dic, de la sensació de tornar a nèixer, tu ets culpable de tot això. I per una vegada, no m’importa ser una víctima, culpable. Perquè ni que sigui una víctima inofensiva, m’encanta.
Vull continuar per molts anys més, sent la teva valuosa víctima.
No em fa falta demanar ser lliure, culpable, perquè amb tu, ja ho sóc. Només nesesitu una mica de amor per aquí, i uns somriures per allà per sobireviure, i ets capaç de donar-me’ls cada dia, en cada moment amb tu.
Ets culpable de que no em vulgui separar de tu, ets culpable de que avui sigui aquí escribin això..
Com a víctima, he après a estimar-te, a somriure davant els problemes, i a confiar amb tu.
Tu ets la culpable de que hagi après realment el significat de lluitar. Tu m’has ensenyat a lluitar per tot. Lluitar per fer realitat els somnis, lluitar per la felicitat, lluitar pel que més vull, lluitar per sobreviure, lluitar per respecte, lluitar per algú, i d’alguna manera, lluitar per no perdre la nostra amistat.
Avui, et vull agrair per ser culpable de tot això, per ser la culpable d’aquesta amistat.
Avui les coses canvien, seré jo la culpable de que passis un dia extraordinari i únic.
Sére jo la que disfrutarà amb tu el dia, i de regalar-te 17 somriures, per cada any de vida que has viscut.
Avui, jo seré culpable de tot, i tu no ho podras evitar.
Avui, sóc jo la culpable d’estimar-te.